"Cuéntame, cómo te ha ido, si has conocido la felicidad" deia la tornada d'una popular cançó de principis dels anys setanta. És en aquesta època quan es comença a parlar de la felicitat com a meta que dóna sentit a la vida. No s'utilitza tant la volença i el dret de l'ésser humà a la felicitat com a premi a una ferma tenacitat o a les bones obres realitzades, sinó com la gairebé obligatorietat de ser feliç, de viure en un estat agradable permanent. No reflexionarem aquí sobre qüestions conceptuals elevades, d'índole filosòfica o ètica. Partim, simplement, d'un principi: tenim dret a ser feliços i el deure, com a persones intel·ligents, sensibles i sociables que som, de portar la nostra vida per un camí que ens ofereixi més satisfaccions que disgustos.
Però la felicitat, com estat objectiu de vida, no existeix. És abstracta, subjectiva i personal, si bé en la nostra civilització occidental podem enumerar uns elements bàsics que es requereixen per ser feliç: bona salut, una feina satisfactòria, una vida amorosa rica, afectiva i familiar, amics que ens "omplin", temps i possibilitats per desenvolupar les nostres aficions, bona situació econòmica, benestar psicològic i emocional... I independentment que també ens agradi que als altres les coses els vagin bé, especialment als nostres éssers estimats, percebre que ens aprecien com a persones, en resum, que ens estimen, ens respecten i ens comprenen, ajuda molt a fer que ens sentim feliços. El que varia, sens dubte, és la importància que cada un de nosaltres concedim a aquests apartats.
Una recerca inútil
Hi ha persones que malgasten les seves vides en una recerca constant i estèril de la felicitat com estat gairebé permanent, amb la il·lusió quimèrica que algun dia la trobaran. Però la felicitat és, normalment, una situació passatgera que s'escapoleix a la mínima sense avisar. Dominats per aquest objectiu de la felicitat absoluta i permanent, algunes persones, malgrat que tenen motius reals per sentir-se raonablement bé, entenen que han de millorar la seva situació perquè viuen en la convicció que hi ha un estadi superior, més intens i satisfactori, que altres individus han assolit. Però, una vegada més, la comparació amb els altres, lluny d'oferir-nos res de bo, tendeix a sumir-nos en la insatisfacció. En última instància, l'alternativa és ser conformistes o ambiciosos, i com gairebé sempre, el raonable es troba en el terme mig. No hem de deixar de lluitar per millorar el nostre benestar, ja sigui material o emocional, però hem de saber apreciar el que ja s'ha aconseguit.
Els especialistes asseguren que conscientment o inconscientment percebem que en algun moment de la nostra vida hem assolit aquest estat que associem a la felicitat i que volem tornar-lo a reviure. La teoria de la psicoanàlisi, per exemple, indica que aquest gran moment està relacionat amb la satisfacció que sentim quan, en tenir gana per primera vegada, la llet materna ens va satisfer. Segons aquest corrent psicològic, coneguda aquesta vivència de plenitud anhelem reproduir-la la resta de la nostra vida. Una altra explicació, més espiritual que científica, és que portem gravat en el nostre codi genètic una certa idea del paradís. Sigui quina sigui l'argumentació a què ens acollim, busquem una cosa que en un determinat moment hem experimentat però que no coneixem del tot.
En resum, el que convé és deixar de buscar aquest impossible idealitzat perquè no el trobarem. La felicitat no és el resultat d'una recerca ni, encara menys, de l'atzar.
Meta o entelèquia?
Ser feliç no és una entelèquia, una creació intel·lectual o cultural amb un referent objectiu difícil. És una aspiració inherent a l'ésser humà, que cada persona ha de treballar i cultivar individualment. És un dret i, en certa manera, un deure de cada un de nosaltres. Perquè ser infeliç equival a viure contranatura. Però ser feliç no és gaudir d'una alegria constant, sinó percebre'ns involucrats en cada detall de les nostres vides, connectats amb l'emoció que ens suscita cada moment, prestant atenció al que ens passa i donant resposta a la situació, sintonitzant amb el que ens envolta. En altres paraules, viure i gaudir el moment present.
Així, hauríem de saltar a un altre estadi, passar a parlar de moments feliços, d'instants de plaer, benestar, alegria, satisfacció amb un mateix, per algun èxit aconseguit després de l'esforç previ realitzat. I és que els millors moments de la nostra vida no són forçosament els receptius o relaxats. Solen arribar quan ment i cos a l'uníson arriben al seu límit d'esforç per aconseguir una cosa que valorem molt. Un moment feliç, una experiència òptima, és una cosa que fem que ens passi. Els autèntics instants de goig, rics en serenitat i pau interior, no es deuen normalment a esdeveniments externs. La vida és llarga, complexa i diversa i hi tenen lloc moments de fastig, mal humor, preocupació, dolor, amor, alegria, plaer, goig... una llista interminable de sensacions, sentiments i emocions. Oblidem-nos de la felicitat abstracte i concretem-la en el seu instant. Ara bé, aconseguir assaborir-la depèn, com vèiem anteriorment, de la nostra actitud davant la vida.
Siguem positius
Les persones amb una actitud positiva davant la vida sofreixen i pateixen les vicissituds desagradables dels qui mostren una actitud negativa, però amb la diferència que els primers actuen eficaçment en la resolució dels seus problemes mentre que els segons es complanyen i es bloquegen.
És precisament aquesta actitud positiva la que fa que un esdeveniment negatiu no ens impedeixi de viure amb plenitud. Les preocupacions, el mal humor, la ràbia, les malalties pròpies o dels nostres éssers estimats, els problemes econòmics, la fatiga, les frustracions vocacionals, els conflictes amb la parella o amb els fills o amb la gent que s'entesta a amargar-nos la vida, sempre hi seran. Però si actuem amb un esperit positiu, podrem pensar i buscar solucions amb més probabilitats d'èxit. En definitiva, se suporta molt millor el conflicte.
Les dificultats existeixen i aquesta societat tan competitiva en què vivim ens convida permanentment a posar més alt el llistó de l'exigència i indirectament a no sentir-nos feliços, encara que paradoxalment gairebé se'ns obligui a ser-ho, sempre que no vulguem situar-nos en aquest nínxol de marginació que ocupen els "fracassats". Una actitud positiva no és sinònim de felicitat, sinó d'execució eficaç: vivim els moments de malestar sense desesperar-nos, sense culpar-nos ni culpar els altres i, sobretot, sense paralitzar-nos.
Aquesta actitud positiva ens ajuda també a gaudir dels moments feliços i a obrir-nos al món que ens envolta, promou l'escolta activa i participativa. I ens anima a la disposició a compartir des de la vulnerabilitat, a acceptar el risc i a sentir i estimar. Si haguéssim d'associar aquests moments feliços amb alguna emoció específica, seria amb la passió. Entesa com apassionar-se amb les coses que fem i vivim, sentir-les com a creació pròpia, valorar-les i enorgullir-nos-en.
Per ser feliços...
La persona que es considera feliç sap que la desgràcia és una possibilitat, mentre que la felicitat és una elecció. Si apostem perquè en la nostra vida hi siguin presents el màxim de moments feliços possible, ens anirà bé:
- Acceptar-nos com som i confiar en nosaltres mateixos.
- Una actitud positiva davant la vida.
- Habilitats socials i de comunicació.
- Afrontar amb realisme i bona actitud cada situació en què ens trobem.
- Expressar i viure els nostres sentiments i les emocions.
- Consciència de viure i gaudir de cada instant.
- Ganes dejugar, riure, descobrir i transgredir alguns límits del que és convencional.
- Alegrar-nos amb el que tenim i entusiasmar-nos en projectes nous.
- Estar orgullosos de nosaltres i del que hem estat capaços d'aconseguir.
- Cuidar-nos, valorar-nos i apassionar-nos amb l'aventura de viure.
Un plaer haver compartit aquest espai amb tots vosaltres!
